• Imprimir
• Enviar
• Agregar

Abstenció

A mi que no me'n parlin. A mi que no m'hi busquin. A mi no m'enredaran pas. A mi no em representen. A mi no em tornaran a fotre. Què m'han d'explicar, a mi. A mi ja em poden venir al darrere, amb un flabiol sonant...

Anna Grau

CRISTINA CALDERER

Ella no era pas així. Ella havia cregut sempre en les coses que no fallen: el joc net i l'esforç de cada dia inflant les il·lusions, com el vent una cortina. Tampoc tant que la vida personal se't fongui als dits. No, ella creia en l'equilibri. Per això es va casar amb ell, que era el seu còmplice. Per això van renunciar a tenir més fills. Eren feliços, i tenien temps de fer coses.

Un dia es va morir la mare d'ell. El dol va ser com una tramuntana emportant-se una collita de blat. El més fotut, és clar, era el vidu. Trencava el cor veure'l donar-se cops de cap contra tanta impotència. També contra el pragmatisme del seu desemparament: en quaranta-cinc anys de matrimoni, l'home mai no havia fet un llit, ni desparat una taula, ni esbrinat on es desa el sucre que tan agraït resulta, quan es vol prendre cafè.

Essent evident que ell tot sol no es podia valdre, se'l van ficar a casa. El dia que li ho van dir, quin llamp de gratitud. El fill es va emocionar. La dona del fill es va commoure. Feminista reposada, mirant el sogre tan trist i desvalgut sentia que es desdoblava tota ella. Entre la dona de carrera intensa i la dona d'intensos sentiments. Capaç d'arribar a tot arreu, i de persistir-hi.

Passaren setmanes. La gratitud del sogre anà perdent dramatisme, i agafant confiança. Repenjant-se en la cura extraordinària d'ella com si fos la cosa més natural del món. Ignorant del sobreesforç, l'home encara estrenyia el setge. En lloc d'avançar cap a l'autosuficiència, decidit se n'allunyava.

Ella es va trobar tot el dia amb la llengua fora, donant voltes a una sínia d'inaudita extenuació. Sentint que s'enfangava més i més en un bassal d'inacabable feina invisible. Tan invisible que ni el marit semblava veure-la. Si ella es queixava de la seva sobrevinguda submissió al sogre, escandalitzava aquest intent seu de mortificar un home vell, massa vell per canviar. No ho entenia, això, ella?

Li va costar però al final sí que ho va entendre, que no hi havia res a fer. Que la complicitat racional que ella sempre havia tingut amb el marit reculava sota el pes d'una complicitat irracional anterior, més profunda. Que ella podia marxar fotent un cop de porta, sí; però que el que mai no aconseguiria, ni que tornessin tots plegats a néixer, seria rescatar els fets consumats de la misèria. Ni els grans principis de la inaplicabilitat en el dia a dia.

Com per anar a votar, a sobre.